La Quarta trobada amb l'Encarnació

Aquesta a estat la tercera visita a la residència, avui l'Encarnació primer de tot com sempre demana per mi i els meus examens :D
M’ha explicat que havia vist lo que vaig escriure de la nostra segona trobava la setmana passada, i em va dir que volia afegir una coseta molt important per ella: L’any 1929 quan tenia nou anys, amb motiu de l’exposició de Barcelona va anar amb el seu pare. Em diu molt contenta que va ser EXTRAORDINARI, perquè en aquella època anar a Barcelona era com anar a Amèrica, no molta gent podia fer un viatge així .
Va recórrer tota l’exposició, tot el dia va anar agafada de la mà seu pare. La seva mare embarassada , no hi va anar, i en lloc de la mare va anar l’Encarnació . Va ser la primera exposició. Va ser una experiència meravellosa.
Amb nou anys va acabar la seva infància. Encara estudiava, però l’any 1936 va començar la Guerra i em diu que a Catalunya es va perdre el nord, estaven en un temps, en una estructura social molt injusta. Es va crear un odi cap a tothom. Recorda que el seu pare li deia que l’odi va portar a una destrucció total del nostre país. El pare va ser un cristià compromès amb el mon social, estimava molt a la seva família i per ell era lo primordial.
Aquest pare va ser víctima de La Guerra.
La seva mare es va quedar vídua, o sigui ara no mes eren la mare els tres fills i l’avi.
Aquells tres anys van ser terribles. Van rebre ajuda d’alguns familiars.
Llavors la mare es va posar malalta, hemiplègica, i va haver d’estar sis mesos allitada, i en aquells temps no es feia recuperacions, com ara, i la medicina era molt atrassada.
Va ser molt difícil .
Van trobar gent de tota mena, que el van ajudar i gent que no.
Van ser tres anys d’adolescència frustrada. L'Encarnació hi va passar malament, però la estimulava a seguir endavant el saber que ajudava als seus germans.
La família no va deixar de ser forta, es treballava i s’estudiava.
Van venir a viure a Manresa a casa d’uns oncles de l’avi.
Llavors va se quan va estudiar i treballar. Treballava cusin al mati i per la tarda estudiava.
Va començar a estudiar puericultura, va treballar a la maternitat de Barcelona, el recorda molt feliç tota aquesta experiència.
El seus germans també treballaven, des de ben petits van saber el que era el TREBALL i l’esforç. Un dels seus germans li feia classes com de repàs a un noi, i cada cop guanyava diners i li donaven el berenar. Amb 14 anys aquest ja tenien el sentit de treballar.
A casa seva tots feien una pinya.
Els germans desprès van estudiar electrònica i van tenir un talles. Aquest temps eren de molt treball.
L’Encarnació em vol deixa clar que sembla que en el seu temps sembla que tot t’ho havien de donar , i no es així, cal fer-se fort senti-ho i treballar-ho. VIURE-HO.
La seva joventut es frustrada em diu, però plena de vida. Enyorava moltes coses, perquè era conscient que als divuit anys s’havia de limitar a les seves possibilitats. Ha sigut feliç, m’ho diu tot i que va viure temps molt difícils .
En aquells moment es quan va fer el compromís sent conscient que renuncia a les il·lusions de la seva joventut, però la situació de responsabilitat el va portar a fer el compromís aquest de portar la seva vida a tothom. Un servei que encara avui en dia el fa feliç.
Els seus germans es van casar, i van tenir molts fills.
Un dels seus germans va morir l’any 1975 y l’altre el 1991.
Ara en quan l’Encarnació em parla de que no va viure mai una maternitat natural, però tot i això, si que va viure una maternitat espiritual, que ha fet que cada vegada que té un nen a la seva falda, sent que li estima com a mare.
Ha rebut molt més de lo que ha donat al llarg de la seva vida.

Sense cap dubte l’Encarnació em sorprèn cada dia mes amb com m’explica tot, se’n recorda de tot amb molt detall. Això em sorprèn, perquè jo amb 18 anys no me’n recordo del que vaig fer ahir!, Em canvi l’Encarnació se’n recorda molt especialment de la seva infància, tot i que han passat molts anys J

Vull que arribi ja la nostra quarta trobada! Perquè m’ho passo molt be amb l’Encarnacio, i quan m’explica les seves vivències, em transporto a aquella època i és com si ho visqués tot jo. Encara que per saber tot lo que va passar fa falta VIURE-HO.